Benvingut el cinema bilingüe!

Acabamos de dejar atrás una Gala de los Goyaprou especial! Y nos ha servido para acabar de asentar la verdadera realidad no bilingüe, más bien plurilingüe de nuestro país de países. Així som, qué collons!

Hay cine que se hace en euskera, gallego, catalán… pero no solo eso, empezamos a recuperar en según qué ‘pelis’ o series acentos, giros típicos de un territorio u otro. El resultado: hacen más veraz, cercana y creíble la historia que cada uno nos cuenta. Y no sé, porque no he visto las últimas Akelarre o Ane, cómo se desarrollan estas cintas en materia de diálogos. No sé si son monolingües o bilingües, pero lo que si se evidenció como una verdad verdadera es la realidad del valenciano en La boda de Rosa.

La cinta de Iciar Bollaín (madrileña) con un reparto en el que coinciden actores y actrices de Madrid, Cataluña, País Vasco y cómo no, València, está ambientada entre la capital de la Comunitat y Benicàssim y representa a la sociedad valenciana tal cual es. Por mucho que quieran vendernos una moto diferente, somos una sociedad bilingüe (aunque no al 100 %) si nos referimos al habla, y bilingüe en su totalidad si nos referimos a quienes entienden por igual el valenciano y el castellano. En La boda de Rosa se alternan los diálogos en nuestras dos lenguas cooficiales con una normalidad y naturalidad propias de lo que vivimos día a día en nuestras plazas y calles. Gent que parla en valencià, amb gent que et pot contestar en castellà i la conversa no es trenca, continua amb la fluïdesa pròpia de la nostra realitat mediterrània.

Som gent oberta, flexible, capaç de canviar d’una a altra llengua sense trencar l’harmonia que reforça la nostra presencia. I el més important, tenim sentit de l’humor com el que retrata també la comèdia Mi amor perdido on els ‘protas’ comparteixen un gat que soles atén en valencià.

I hi haurà gent que al ficar-se seria es passarà al castellà (o al revés), gent que traurà la seua millor cara parlant en valencià (o li passarà en castellà), gent de tota condició però que viu una mateixa realitat. Discrepe dels sectaris que defenen a capa i espasa un valencià, això sí, llarg temps vilipendiat, o aquells valencians ‘españolitos’ que imiten per norma l’accent de secà… ni uns ni d’altres representen la vertadera realitat valenciana, aquella que ens va obrir, inclòs, les portes de Roma, de la ma dels Borja, passant del valencià al italià o el que faça falta.

El valencià real es com aquell Salvatore de El nombre de la Rosa que parlava mil llengües, però tenia la virtut de, en acabant, de fer-se entendre.

A les hores, el cinema ens acosta més a la realitat de les societats que retrata quan s’expressa en les diferents llengües que hi es parlen.

Cinema, no patisques… tornarem!        

Pere Ferrer Sanchís, consultor en comunicación en Agua y Sal Comunicación. Podéis seguir las andanzas de Pere en Twitter e Ig.